Vacances. Clar, les dels mestres. Que si dos mesos (o tres, segons qui ho digui), que si privilegiats, que si no és just. Cada estiu igual. Personalment sempre he aprofitat el mes de juliol per formar-me, i encara que a diferent ritme, segueixo pencant, per tant ja no parlo mai de dos mesos de vacances. Aquest any m'ha tocat treballar fins el 10 de juliol. Ja sé que no és gaire, però, segueixen sense ser dos mesos de vacances. N'hi que no agafen mai les vacances a l'agost perquè com que els caps no hi són, no hi ha tanta exigència. No és baixar el ritme, això també? Per tant, un mes de vacances, i un altre a ritme diferent, igual que jo...
Bé, hi donaré tombs i no en trauré res, perquè al cap i a la fi, a la vista de tothom, sóc mestre i per tant tinc tres mesos de vacances, i això és indiscutible.
Paradoxalment, i sé que això farà ràbia, m'adono que des que sóc a Linyola aquest mes i mig es fa més llarg. Suposo que és pel fet de no poder sortir de casa a partir de determinada hora (per la calor), i perquè les coses a fer són diferents que les de Barcelona. Recordo que a Barcelona no es feia llarg, aprofitava molt més el temps. No em queixo. Només confirmo. Faig altres coses: matino i me'n vaig a l'estany d'Ivars-Vilasana, o a plegar cargols, llegeixo amb la fresca del matí, preparo dinarets per sorprendre a la MRosa,...
Ara que surt Linyola, faig esment d'un aniversari. El passat 14 d'agost va fer 5 anys que em vaig mudar de Barcelona. Recordo el dia perfectament: convocatòria de la colla (qui va poder) a l'antic pis del carrer Sant Joan de Malta, per omplir el camionet que m'havia de dur a Mollerussa primer, i si tot anava bé, cap a Linyola. Recordo el vermutet amb la colla asseguts a terra. Érem uns 10, i en una hora vam enllestir. A Mollerussa també vam acabar ràpid, i a l'hora de dinar ja havíem acabat. La imatge que em queda també és impactant: 14 d'agost, 15 hores, Mollerussa. Desèrtic. Busquem un lloc on dinar. Acabem amb el Pau i la Montse refugiats a un xino.
I ja han passat 5 anys. Amb la MRosa diem sovint que nosaltres hem compactat en 5 anys el que moltes parelles han fet en molt més. Coses nostres. Però tenim raó. Malgrat les que hem passat, la valoració fins ara és evidentment positiva. El gran canvi m'ha provat. No ha estat fàcil passar de viure a Barcelona a Linyola, però com que la decisió va ser presa des de la maduresa, n'estic content i satisfet. Molt. I això toca a nivell personal, evidentment, però també a nivell professional. Reconec que amb això (i també malgrat el grandíssim sotrac), he acabat tenint sort. I que duri.
La indefensió del funcionari (23 de juny de 2009
Bé, hi donaré tombs i no en trauré res, perquè al cap i a la fi, a la vista de tothom, sóc mestre i per tant tinc tres mesos de vacances, i això és indiscutible.
Paradoxalment, i sé que això farà ràbia, m'adono que des que sóc a Linyola aquest mes i mig es fa més llarg. Suposo que és pel fet de no poder sortir de casa a partir de determinada hora (per la calor), i perquè les coses a fer són diferents que les de Barcelona. Recordo que a Barcelona no es feia llarg, aprofitava molt més el temps. No em queixo. Només confirmo. Faig altres coses: matino i me'n vaig a l'estany d'Ivars-Vilasana, o a plegar cargols, llegeixo amb la fresca del matí, preparo dinarets per sorprendre a la MRosa,...
Ara que surt Linyola, faig esment d'un aniversari. El passat 14 d'agost va fer 5 anys que em vaig mudar de Barcelona. Recordo el dia perfectament: convocatòria de la colla (qui va poder) a l'antic pis del carrer Sant Joan de Malta, per omplir el camionet que m'havia de dur a Mollerussa primer, i si tot anava bé, cap a Linyola. Recordo el vermutet amb la colla asseguts a terra. Érem uns 10, i en una hora vam enllestir. A Mollerussa també vam acabar ràpid, i a l'hora de dinar ja havíem acabat. La imatge que em queda també és impactant: 14 d'agost, 15 hores, Mollerussa. Desèrtic. Busquem un lloc on dinar. Acabem amb el Pau i la Montse refugiats a un xino.
I ja han passat 5 anys. Amb la MRosa diem sovint que nosaltres hem compactat en 5 anys el que moltes parelles han fet en molt més. Coses nostres. Però tenim raó. Malgrat les que hem passat, la valoració fins ara és evidentment positiva. El gran canvi m'ha provat. No ha estat fàcil passar de viure a Barcelona a Linyola, però com que la decisió va ser presa des de la maduresa, n'estic content i satisfet. Molt. I això toca a nivell personal, evidentment, però també a nivell professional. Reconec que amb això (i també malgrat el grandíssim sotrac), he acabat tenint sort. I que duri.
La indefensió del funcionari (23 de juny de 2009
RSS Feed