Quim Balaguer

 
Ja torno a treballar ... Gairebé tres setmanes després. El fet bondat de la bona, i sembla que ha donat resultat, Malgrat alguna recaigudeta sense gaire importància i alguna sentida. Sóc un malalt crónic i m'hi hauré d'anar acostumant...
Reprendre per tercera vegada el curs en tres mesos no és facil, malgrat els mestres tenim la sort de tenir un sustitut pocs dies després (a vegades hores) de demanar una baixa. Durant el curs present han arribat vàries substitutes a l'escola d'adults (una per a cada baixa), i per tant els alumnes ja han tingut tres profesores diferents en dos mesos. Tampoc és fàcil per a elles. I a més, tenint en compte que el substitut rarament ha sentit a parlar de la formació d'adults, i que entra en un món professionalment desconegut.
I és clar, és aquí on entra en joc la professionalitat.
Hi ha una sèrie d'elements que no poso en dubte: tothom es presenta a l'hora a treballar, accepta la feina que se li encomana, i fa les classes el millor que sap. Recordo que en la majoria dels casos ni tan sols es coneix l'existència de la formació d'adults. La voluntat és bona.
Pero la profesionalitat és una altra cosa. La profesionalitat també és voler aprendre la feina que ara et toca fer, acceptar tots els consells que et puguin donar,... i preguntar tot el que set'acudeixi. I estranyar-se quan et diuen fes el que vulguis, o el que puguis (que també es dóna el cas...) Si no en saps, o ho desconeixes... Com pots fer els que puguis o vulguis?
Aquí entra també la professionalitat dels que ja hi treballen, i han de donar suport i fer seguiment de la feina del substitut. I també és una manca de professionalitat deixar-lo al seu liure albiri, perquè això perjudica directament a l'alumnat, a les classes, i evidentment al professor que rependrà les classes quan acabi la seva baixa.
Quin sentit té elaborar una programació i després dir-li al substitut "fes el que vulguis?", i deixar-lo hores treballant sol al despatx?, i no preguntar-li mai què ha fet avui? Cal una figura dins el claustre, o dins l'equip directiu que faci les funcions d'acompanyant o de suport del nous membres que s'incorporen a la feina, encara que sigui de manera eventual, perquè així no es trenca ni es desvia la línia de l'escola, una línia que en molts casos ja és difícil de seuigr inclús pels mestres que treballen cada dia de l'any al centre.
En fi, els mestres som corporativistes (molt!) i ens costa dir que un company ho fa malament, i per tant, callem i seguim, que total, pobret fa el que pot i total, només seran uns dies...
 
Carai!!
Aquí, a casa i de repòs absolut. Bondat absoluta des de fa 19 dies. Llegeixo, però no és el mateix que fer-ho per gust a l'estiu. Ara ho faig perquè no puc fer res més... Qualsevol cosa em cansa i de seguida m'apareix el dolor al pit, per tant, repòs.
Justament avui és el primer dia que penso posar-me davant de l'ordinador més estona de l'habitual.  A veure què...
De moment bé. Penso seguir el curs de PNL a distància, revisar el moodle del CFA, llegir el diari, i després em sembla que cap al llit a seguir llegint...
Una merda això de les pericarditis. Aquesta última m'ha tocat. La tercera en un mes i deu dies, és massa per no donar-hi importància. Per això faig bondat de la bona, encara que la resignació, l'alerta constant, o l'estar pendent de qulasevol doloret al pit em fa estar neguitós tot el dia.
I mentrestant, esperant a veure quan començo a treballar. No m'havia passat mai, estar tants dies de baixa. Em sap greu no poder seguir el ritme, arribar a l'escola quan tothom estarà ja fa dies el 100% i jo m'hi hauré d'enganxar, tornar a explicar a un munt de gent el que ha passat, i sense tenir-ne ganes, que ja ho explicat prou aquests últims dies!!!
I quedar-se a casa també és un castell perquè passen el dies i segueix el doloret, perquè encara em canso al mínim esforç, perquè no puc fer gairebé res,.. Apa, un atre castell...
En fi, paciència, que és el que em dieuen. Me'n vaig al llit a llegir. Per cert, "El dilema" d'un autor americà. Bé. Història d'un judici controvertit emmig dels primers dies de presa de possessió de President del EUA, i del nomenament de la primera jutgessa del Tribunal Suprem. Entretingut.
 
Ja hi hem tornat. Tot al 100%. Una feinada. En setmanes com aquesta es nota molt que el CFA mollerussa s'ha fet gran. Molta gent amunt i avall, molta informació, cursos, gent, "notes mentals" (com deia aquell) a paletades,... un no parar. Però els resultats van sent cada cop més evidents. Hi ha molta gent que ve al CFA de lluny per seguir la seva formació. Com ha de ser. Crec que ha estat tot un encert la tutoria als nous mestres sobre l'educació d'adults en general, i en particular sobre els grups que tindran. S'han sorprès pels diferents nivells i la varietat, pel seu desconeixement de la FPA, però l'acollida ha estat bona per part de tothom.

I quan ha portàvem dos dies de classe, amb tot preparat, començant a conèixer els nous alumnes, pensant en l'aplicació de l'ARC als nous cursos, il.lusionat,... la pericarditis!!!
Apa ja la tenim aquí, com cada 3 o 4 anys. Toca-te'ls!!! Uns 8 o 10 dies de baixa, aixafat, cansat, sense respirar al 100%, i endarrerint feina. Ja hi he parlat amb les Dolors, i evidentment que no hi pateixi, que reposi, que ja enviaran algú... Però quina mala sort.
Em perdo classes, em perdo una Prova de Nivell per a un curs d'anglès, les classes de bateria amd el David,... Les il.lusions amb què havia començat, de moment aturades. Però millor que d'altres anys, això sí. Al segon dia ja m'he pogut aixecar i xafardejar l'ordinador, fer un tomet per casa, parlar per telèfon,... em sembla que la recuperació serà més ràpida que d'altres anys.
Paciència.

Això sí. Si en tinc ganes, podré avançar feina amb el moodle, enviar formularis on line, gràcies a les TIC's no desconnectaré del tot!!
 
Ja ha passat un altre estiu. Bé, tot i que sembla que se'ns ha tirat a sobre el setembre i no ens hem adonat de les vacances. No ha estat bona idea fer el viatge cap a final de vacances, perquè arribes i gairebé sense adonar-te, comences a treballar. A més si hi afegim el que ha passat aquest any (lesió de la MRosa, mort de l'àvia) encara sembla que s'accelera el procés...
Vam anar a la Toscana. Què bé!! Res a veure amb el viatge que vaig fer jo a 3r de BUP. Visitar Pisa, Florència,... es veuen d'una altra manera. Majestuoses, com són. I la resta molt bé també. Les places d'Arezzo, Siena, i San Gimignano en conjunt són llocs magnífics. Vam encertar tots les hotels (a vegades fer-ho tot per internet suposa un risc), i vam estar-hi sempre molt a gust. I és clar que vam sopar pasta cada dia, però quina diferència. Cada dia era diferent de l'anterior. Res a veure. A més, mirant els menús, potser la pasta acabava sent el plat més lleuger per a algú que no està acostumat a sopar fort.

La resta de vacances, tranquiles. Llegir (he llegit molt). El Larsson: per a mi, millor el primer que els altres dos. El primer sorprenent, els altres dos novel.la negra, i a mi no m'agrada gaire. Gomorra: Molt bé, però es perden les ganes de visitar el sud d'Itàlia. Un descobriment: cometas en el cielo. Si en teniu l'oportunitat, llegiu-lo. no dic res més. Vaig començar la Mano de Fátima, però me'n vaig cansar. A les primeres 200 pàgines encara presenta personatges, i es veu venir la trama. La Catedral del mar tampoc em va entusiasmar. No ho sé, potser no hi entenc... Ara estic amb "Un home a les fosques" del Paul Auster. Em va agradar Mr. Vertigo, i aquest també m'està agradant. El trobo molt original i millor escrit.

I tornada a la feina. Aquest any, fins a 3 cares noves al claustre. Respirem tots plegats aires nous i frescos. Estem tots en ple procés d'aprenentatge. Els (les) nous descobrint el món de la formació d'adults, i nosaltres, aprenem a adaptar-nos al canvis. Que tampoc és fàcil.

A veure si ara que tot torna a començar la gent comença a enviar coses per correu i actualitzo els altres apartats de la web, que està una mica morta...