Ja ho tinc clar, ja, que són elements diferents. tots els que hem fet oposicions hi ho sabem, i no cal barrejar-los. El títol d'avui fa més referència a com i quan ho fem servir, que no pas a una reflexió teòrica. I sobretot, a com ho hem de fer servir a Formació d'Adults.
M'adono que segons el grup i l'alumnat que tenim, cal fer molta, moltíssima més incidència en els procediments que en els continguts.
Tenim grups d'alumnat qué fa anys que no trepitgen una escola. Han perdut hàbits d'estudi, de regularitat, de compromís, i sovint autoconfiança. Davant d'això... els hem d'angoixar amb un gran volum de continguts, similar al que segueixen els joves de la ESO? És un error pensar que sí. És clar que hem d'acomplir amb els objectius del curs, entre ells desenvolupar i ensenyar una sèrie de continguts. Però si no tenim els alumnes motivats i precondicionats, no tindran l'ànim ni l'actitud necessàries per seguir endavant.
I és per això pel que penso que al davant de tot hi han d'anar els procediments. El com fem la classe, com motivem els alumnes, com desenvolupem els objetius, i sobretot, com els adequem al nostre grup. Sóc conscient que això alentirà el procés educatiu, però també estic segur que permetrà als alumnes la motivació i l'interès necessaris per assolir els mínims que desitgem.
Si voler desenvolupar tots els continguts és un primer error, el segon és no apreciar les dificultats pròpies de l'alumne adult. Segon error lligat al primer. No són adolescents, no tenen els seus recursos, ni les seves capacitats,... ni el seu temps. Així, cal pensar en l'alumne adults com a un alumne que necessita una motivació diferent, necessita tenir més confiança en el seu procés, i veure'l més fàcil i assequible (però no ha de pensar que se li regalarà!!)
En fi, tots els qui ens hi dediquem sabem que compartim claustres on existeixen aquestes dues maneres de veure els procés educatiu.
Fem la següent reflexió (sovint oblidada en la FPA) Si fóssim nosaltres els alumnes amb les mateixes circumstàncies,... quin model ens agradria?
Ho tenia descuidat, això del bloc ... M'hi Torno a posar, que ens aquests mesos que portem d'any 2010 hi ha hagut reflexió també, i de la bona.
Com costa, sembla mentida, fer la feina. La pròpia, la que toca fer com a mestre, i la que ve imposada per un càrrec de l'Equip directiu.
La de mestre perquè sóc a què una escola que creix, que amplia alumnat i que segueix una direcció determinada vers les noves tecnologies. Cal renovar-se, i això comporta treballar amb nou material, arreglar el que s'ha fet servir durant els últims temps, adequar-lo, ... No és fàcil ni ràpid, absorveix i molt de temps. Se'm van acudint idees per aplicar les TIC l'any que ve, però de moment només idees. No sé si tindré el material TIC adequat ni l'espai per fer-lo servir. El tema de treballar amb PDI sembla interessant, de fet ja començarem a formar-nos enguany, i ja se m'estan acudint idees. Però l'escola és petita i caldrà demanar tanda per fer servir la PDI. Què hi farem.
Els cursos superiors (GS,> 25 bis) agrairan la nova manera de treballar. Molt més motivadora que la paraula del professor (que ja ho ha de ser, però ja no n'hi ha prou ...)
Els cursos inicials (immigrants, instrumentals) han de fer (i faran) un gran canvi. Ja en començo a estar cremat. S'han replantejar d'estructurar millor els grups. Res d'analfabets barrejats amb gent podria estar fent una GES si no fos pel desconeixement de la llengua. Caldria almenys tres grups d'immigrants: un d'analfabets, un nivell de perfeccionament, i un altre que subtitueixi a les senyores que actualment ocupen el Grup d'instrumental.
I és què el grup de senyores analfabetes ja no té cap sentit, en els nostres temps. Que en treurem? Ni aprenen, ni volen fer res que no sigui copiar i copiar. Cal trobar-los una sortida, i convertir els grups de senyores de 70 anys analfabetes en grups d'immigrants que volen aprendre la llengua per integrar-se i aprendre.
La formació d'adults aquí cap aquí va. GES, Accés a Cicles formatius, Tallers d'anglès i Informàtica, i cursos inicials de català o immigrants amb Catala. Ja no hi caben les senyores grans que venen sobretot, a que algú que els digui que ho fan molt bé. És trist però igual som els els únics que diem alguna cosa semblant ... Però l'escola no és un centre de psicoteràpia. Els buscarem una sortida sortida, igual que vam fer amb el grup anterior, però amb no podran seguir les mateixes circumstàncies. O ens cremarem tots plegats, o el que és pitjor, malgastarem les energies i la motivació que podríem fer servir per fer créixer i motivar altres grups .
Ja torno a treballar ... Gairebé tres setmanes després. El fet bondat de la bona, i sembla que ha donat resultat, Malgrat alguna recaigudeta sense gaire importància i alguna sentida. Sóc un malalt crónic i m'hi hauré d'anar acostumant...
Reprendre per tercera vegada el curs en tres mesos no és facil, malgrat els mestres tenim la sort de tenir un sustitut pocs dies després (a vegades hores) de demanar una baixa. Durant el curs present han arribat vàries substitutes a l'escola d'adults (una per a cada baixa), i per tant els alumnes ja han tingut tres profesores diferents en dos mesos. Tampoc és fàcil per a elles. I a més, tenint en compte que el substitut rarament ha sentit a parlar de la formació d'adults, i que entra en un món professionalment desconegut.
I és clar, és aquí on entra en joc la professionalitat.
Hi ha una sèrie d'elements que no poso en dubte: tothom es presenta a l'hora a treballar, accepta la feina que se li encomana, i fa les classes el millor que sap. Recordo que en la majoria dels casos ni tan sols es coneix l'existència de la formació d'adults. La voluntat és bona.
Pero la profesionalitat és una altra cosa. La profesionalitat també és voler aprendre la feina que ara et toca fer, acceptar tots els consells que et puguin donar,... i preguntar tot el que set'acudeixi. I estranyar-se quan et diuen fes el que vulguis, o el que puguis (que també es dóna el cas...) Si no en saps, o ho desconeixes... Com pots fer els que puguis o vulguis?
Aquí entra també la professionalitat dels que ja hi treballen, i han de donar suport i fer seguiment de la feina del substitut. I també és una manca de professionalitat deixar-lo al seu liure albiri, perquè això perjudica directament a l'alumnat, a les classes, i evidentment al professor que rependrà les classes quan acabi la seva baixa.
Quin sentit té elaborar una programació i després dir-li al substitut "fes el que vulguis?", i deixar-lo hores treballant sol al despatx?, i no preguntar-li mai què ha fet avui? Cal una figura dins el claustre, o dins l'equip directiu que faci les funcions d'acompanyant o de suport del nous membres que s'incorporen a la feina, encara que sigui de manera eventual, perquè així no es trenca ni es desvia la línia de l'escola, una línia que en molts casos ja és difícil de seuigr inclús pels mestres que treballen cada dia de l'any al centre.
En fi, els mestres som corporativistes (molt!) i ens costa dir que un company ho fa malament, i per tant, callem i seguim, que total, pobret fa el que pot i total, només seran uns dies...
Carai!!
Aquí, a casa i de repòs absolut. Bondat absoluta des de fa 19 dies. Llegeixo, però no és el mateix que fer-ho per gust a l'estiu. Ara ho faig perquè no puc fer res més... Qualsevol cosa em cansa i de seguida m'apareix el dolor al pit, per tant, repòs.
Justament avui és el primer dia que penso posar-me davant de l'ordinador més estona de l'habitual. A veure què...
De moment bé. Penso seguir el curs de PNL a distància, revisar el moodle del CFA, llegir el diari, i després em sembla que cap al llit a seguir llegint...
Una merda això de les pericarditis. Aquesta última m'ha tocat. La tercera en un mes i deu dies, és massa per no donar-hi importància. Per això faig bondat de la bona, encara que la resignació, l'alerta constant, o l'estar pendent de qulasevol doloret al pit em fa estar neguitós tot el dia.
I mentrestant, esperant a veure quan començo a treballar. No m'havia passat mai, estar tants dies de baixa. Em sap greu no poder seguir el ritme, arribar a l'escola quan tothom estarà ja fa dies el 100% i jo m'hi hauré d'enganxar, tornar a explicar a un munt de gent el que ha passat, i sense tenir-ne ganes, que ja ho explicat prou aquests últims dies!!!
I quedar-se a casa també és un castell perquè passen el dies i segueix el doloret, perquè encara em canso al mínim esforç, perquè no puc fer gairebé res,.. Apa, un atre castell...
En fi, paciència, que és el que em dieuen. Me'n vaig al llit a llegir. Per cert, "El dilema" d'un autor americà. Bé. Història d'un judici controvertit emmig dels primers dies de presa de possessió de President del EUA, i del nomenament de la primera jutgessa del Tribunal Suprem. Entretingut.
Ja hi hem tornat. Tot al 100%. Una feinada. En setmanes com aquesta es nota molt que el CFA mollerussa s'ha fet gran. Molta gent amunt i avall, molta informació, cursos, gent, "notes mentals" (com deia aquell) a paletades,... un no parar. Però els resultats van sent cada cop més evidents. Hi ha molta gent que ve al CFA de lluny per seguir la seva formació. Com ha de ser. Crec que ha estat tot un encert la tutoria als nous mestres sobre l'educació d'adults en general, i en particular sobre els grups que tindran. S'han sorprès pels diferents nivells i la varietat, pel seu desconeixement de la FPA, però l'acollida ha estat bona per part de tothom.
I quan ha portàvem dos dies de classe, amb tot preparat, començant a conèixer els nous alumnes, pensant en l'aplicació de l'ARC als nous cursos, il.lusionat,... la pericarditis!!!
Apa ja la tenim aquí, com cada 3 o 4 anys. Toca-te'ls!!! Uns 8 o 10 dies de baixa, aixafat, cansat, sense respirar al 100%, i endarrerint feina. Ja hi he parlat amb les Dolors, i evidentment que no hi pateixi, que reposi, que ja enviaran algú... Però quina mala sort.
Em perdo classes, em perdo una Prova de Nivell per a un curs d'anglès, les classes de bateria amd el David,... Les il.lusions amb què havia començat, de moment aturades. Però millor que d'altres anys, això sí. Al segon dia ja m'he pogut aixecar i xafardejar l'ordinador, fer un tomet per casa, parlar per telèfon,... em sembla que la recuperació serà més ràpida que d'altres anys. Paciència.
Això sí. Si en tinc ganes, podré avançar feina amb el moodle, enviar formularis on line, gràcies a les TIC's no desconnectaré del tot!!
Ja ha passat un altre estiu. Bé, tot i que sembla que se'ns ha tirat a sobre el setembre i no ens hem adonat de les vacances. No ha estat bona idea fer el viatge cap a final de vacances, perquè arribes i gairebé sense adonar-te, comences a treballar. A més si hi afegim el que ha passat aquest any (lesió de la MRosa, mort de l'àvia) encara sembla que s'accelera el procés...
Vam anar a la Toscana. Què bé!! Res a veure amb el viatge que vaig fer jo a 3r de BUP. Visitar Pisa, Florència,... es veuen d'una altra manera. Majestuoses, com són. I la resta molt bé també. Les places d'Arezzo, Siena, i San Gimignano en conjunt són llocs magnífics. Vam encertar tots les hotels (a vegades fer-ho tot per internet suposa un risc), i vam estar-hi sempre molt a gust. I és clar que vam sopar pasta cada dia, però quina diferència. Cada dia era diferent de l'anterior. Res a veure. A més, mirant els menús, potser la pasta acabava sent el plat més lleuger per a algú que no està acostumat a sopar fort.
La resta de vacances, tranquiles. Llegir (he llegit molt). El Larsson: per a mi, millor el primer que els altres dos. El primer sorprenent, els altres dos novel.la negra, i a mi no m'agrada gaire. Gomorra: Molt bé, però es perden les ganes de visitar el sud d'Itàlia. Un descobriment: cometas en el cielo. Si en teniu l'oportunitat, llegiu-lo. no dic res més. Vaig començar la Mano de Fátima, però me'n vaig cansar. A les primeres 200 pàgines encara presenta personatges, i es veu venir la trama. La Catedral del mar tampoc em va entusiasmar. No ho sé, potser no hi entenc... Ara estic amb "Un home a les fosques" del Paul Auster. Em va agradar Mr. Vertigo, i aquest també m'està agradant. El trobo molt original i millor escrit.
I tornada a la feina. Aquest any, fins a 3 cares noves al claustre. Respirem tots plegats aires nous i frescos. Estem tots en ple procés d'aprenentatge. Els (les) nous descobrint el món de la formació d'adults, i nosaltres, aprenem a adaptar-nos al canvis. Que tampoc és fàcil.
A veure si ara que tot torna a començar la gent comença a enviar coses per correu i actualitzo els altres apartats de la web, que està una mica morta...
Vacances. Clar, les dels mestres. Que si dos mesos (o tres, segons qui ho digui), que si privilegiats, que si no és just. Cada estiu igual. Personalment sempre he aprofitat el mes de juliol per formar-me, i encara que a diferent ritme, segueixo pencant, per tant ja no parlo mai de dos mesos de vacances. Aquest any m'ha tocat treballar fins el 10 de juliol. Ja sé que no és gaire, però, segueixen sense ser dos mesos de vacances. N'hi que no agafen mai les vacances a l'agost perquè com que els caps no hi són, no hi ha tanta exigència. No és baixar el ritme, això també? Per tant, un mes de vacances, i un altre a ritme diferent, igual que jo...
Bé, hi donaré tombs i no en trauré res, perquè al cap i a la fi, a la vista de tothom, sóc mestre i per tant tinc tres mesos de vacances, i això és indiscutible.
Paradoxalment, i sé que això farà ràbia, m'adono que des que sóc a Linyola aquest mes i mig es fa més llarg. Suposo que és pel fet de no poder sortir de casa a partir de determinada hora (per la calor), i perquè les coses a fer són diferents que les de Barcelona. Recordo que a Barcelona no es feia llarg, aprofitava molt més el temps. No em queixo. Només confirmo. Faig altres coses: matino i me'n vaig a l'estany d'Ivars-Vilasana, o a plegar cargols, llegeixo amb la fresca del matí, preparo dinarets per sorprendre a la MRosa,...
Ara que surt Linyola, faig esment d'un aniversari. El passat 14 d'agost va fer 5 anys que em vaig mudar de Barcelona. Recordo el dia perfectament: convocatòria de la colla (qui va poder) a l'antic pis del carrer Sant Joan de Malta, per omplir el camionet que m'havia de dur a Mollerussa primer, i si tot anava bé, cap a Linyola. Recordo el vermutet amb la colla asseguts a terra. Érem uns 10, i en una hora vam enllestir. A Mollerussa també vam acabar ràpid, i a l'hora de dinar ja havíem acabat. La imatge que em queda també és impactant: 14 d'agost, 15 hores, Mollerussa. Desèrtic. Busquem un lloc on dinar. Acabem amb el Pau i la Montse refugiats a un xino.
I ja han passat 5 anys. Amb la MRosa diem sovint que nosaltres hem compactat en 5 anys el que moltes parelles han fet en molt més. Coses nostres. Però tenim raó. Malgrat les que hem passat, la valoració fins ara és evidentment positiva. El gran canvi m'ha provat. No ha estat fàcil passar de viure a Barcelona a Linyola, però com que la decisió va ser presa des de la maduresa, n'estic content i satisfet. Molt. I això toca a nivell personal, evidentment, però també a nivell professional. Reconec que amb això (i també malgrat el grandíssim sotrac), he acabat tenint sort. I que duri.
La indefensió del funcionari (23 de juny de 2009
Ara escriuré com a funcionari. Ho sóc des de fa ara dos anys (tot i que me'n vaig passar molts com a substitut i interí), i n'estic molt content i orgullós. Content perquè aprovar oposicions va suposar treure's un pes del damunt (estabilitat, poder treballar almenys dos anys seguits a la mateixa escola,...) i orgullós perquè sempre he sigut un gran defensor de l'educació pública. És per això que em dolen tant certes actituds dels funcionaris, en el sentit més pejoratiu del terme. Consti per endavant que he treballat amb meravellosos professionals que s'estimaven la seva feina tant o més que jo.
Però, a carai!!! Quan m'he topat amb funcionaris d'aquests que no entenen la seva feina, i que per a ells treballar vol dir cobrar a final de mes, ufff què difícil!! Per cert, no cal que siguin funcionaris. Si hi ha algun interí, les seves condicions laborals són iguals.
El que dic. Quan topes amb aquesta mena de funcionaris, no hi ha res a fer. Com que tenen la feina assegurada... no la defensen, ni l'estimen, ni els preocupa. Tant fa. L'Administració els renova automàticament el contracte el 31 d'agost per a l'any que ve, i l'altre, i l'altre,... Repeteixo que no cal ser funcionari. Sent interí també val. La diferència és que el funcionari va fer un gran esforç per aprovar oposicions, i l'interí un any es va apuntar a una llista. Però a l'hora de no fer la seva feina, els drets són els mateixos.
Que arriben tard? (m'he trobat que venien a treballar una hora cada dia...) Cap problema. Que no fan la seva feina? No passa res... Aquesta és la indefensió a la que em referia al títol. No s'hi pot fer res. Es pot cursar una queixa a SSTT, a Inspecció, al coordinador de zona,... només queixes telefòniques o orals, per què no existeix un document que permeti deixar constància escrita de la queixa. Què passa amb aquests funcionaris (o interins)? Res. Automàticament renovats. Com a molt, un paper on la direcció del centre expressa que no vol que aquest treballador continuï al centre. Llavors, un altre centre es menjarà el "marró" l'any que ve.
Suposo que la solució passa per modificar la llei d'accés a la funció pública (i de permanència, hauria de ser), però això es veu que és molt difícil. Per tant, ens queda aguantar, i esperar que l'any que ve vingui algú amb ganes de treballar. Mantenir una direcció amb les idees clares i amb l'autoritat moral necessària per fer creïble el projecte també ajudaria, però si algú fa tard repetidament,... què queda? L'amenaça? Les bronques? Si total, l'any que ve tornará...
Diumenge que ve, 7 de juny, es fan (no dic es celebren) les eleccions europees. Mira que sóc un defensor del sistema democràtic, i crec que tots tenim el deure d'anar a votar. Per allò de no poder-nos queixar després, i perquè tenim el que ens mereixem, i perquè si no... què? Quina alternativa hi ha? (realista).El cas és que entre tots els polítics me n'han tret les ganes. No he fet cap estudi (ni penso fer-lo), però s'ha citat la paraula Europa en alguna propaganda electoral? Em sembla que no. Només Espany, Catalunya,... Bipartidisme, Tripartit, primàries,...
A primers de maig vam anar de viatge de final de curs amb el CFA Mollerussa a Brussel.les. Vam tenir la sort de poder visitar el Parlament Europeu, seu de tot això que es vota ara. A l'entrar se'ns va fer una xerrada sobre què és Europa. La real, no la que ens estan venent ara els nostres polítics. Ens la va fer un periodista de Térmens que es diu Joan Orobitg. Molt bo. Ell sí que s'ho creu, això d'Europa. Hi va posar tant d'émfasi en la seva explicació que jo vaig pensar "si ens venessin això els d'allà, tindríem una altra idea d'Europa". Amb totes les incongruències que volgueu, divergències entre Europa/Estats, lentitud del procés, augment dels països pertanyents,... d'acord, però en Joan ens va explicar què és Europa i per a què serveix. Una política basada en complir per part de tots els estats membres els mínims que designa el Parlament, i Déu-n'hi do!! La de coses que no ens imaginem i que es decideixen a Brussel.les (hores laborals, permisos diversos, beques d'estudiants, aspectes sanitaris, mediambientals, admissió d'altres països,...)
Torno al tema del principi. Els nostres polítics ens han demanat quina Europa volem? I o ens venen la Catalunya o l'Espanya que vindrà? Suposo que és com el peix que es menja la cua. Hi ha desafecció per Europa, i els polítics parlen dels temes que els donen vots i audiència, i com que no parlen d'Europa, creen desafecció...
Com molts altres temes, solució difícil. Potser caldria que tots (els nostres polítics també) féssim una visita a Brussel.les i parléssim amb el Joan...
D'un temps cap aquí em ronda pel cap la pregunta. Aquella formació d'adults que vaig conèixer, on l'escola era un punt de trobada, de participació i d'implicació de tothom, tinc la sensació que està desapareixent. S'està "institucionalitzant". No és un error, això que quedi clar, però està augmentant el número de cursos amb titulació, i queden relegats (o sense espai) aquells que tenen per objectiu "aprendre perquè sí". Una llàstima, però no cal desesperar-se; com tot, segur que és un cicle. Hem de veure-hi les noves possibilitats.
Les TIC's l'ARC,... tot el que vaig apareixent de nou. com la nova formació d'Adults. L'important, i aquí hi haurà la lluita, és mantenir l'esperit específic del formador d'adults, aquell que sap com és un alumne adult i com aprèn. No s'ha de copiar el clixé de l'IES, perquè no és (ni ha de ser) el mateix. Cal formació de formadors, hem de saber on treballem per saber actuar en conseqüència. Allò del mestre assegut darrere la seva taula explicant, allò de les grans dosis de teoria, allò dels laumnes escoltant i prou,... què voleu que us digui. No és això companys, no és això. Si la formació d'adults va cap aquí, sí que tindrem un problema...
On ha de quedar la implicació del mestre? Com l'ha de transmetre a l'alumnat? Si l'alumnat ve a treure's el GES, o intentar accedir a la universitat o a un cicle formatiu ja no participa més de l'escola? No li interessa? L'escola d'adults és una fàbrica de títols i prou?
Preguntes. Alguna resposta? Més endavant.
|
RSS Feed